El document Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya. Una llei de
país, presentat pel conseller d'Educació Ernest Maragall en roda de
premsa el passat 16 de novembre es planteja com a declaració
d'intencions del govern català, oberta al debat públic, sobre la
futura Llei d'Educació catalana.
Aquest document ha aixecat moltes reaccions i molta
polèmica, sobretot entre el personal docent, respecte a l'abast i la
conveniència de les mesures proposades, però una de les novetats més
radicals que s'hi proposen ha passat força desapercebuda. Ens
referim a l'afirmació que la Llei declararà l'obligatorietat de
l'educació en el segon cicle de l'educació infantil, és a dir, el
tram que va dels tres als sis anys d'edat.
Quines raons pedagògiques s'aporten per justificar una decisió
d'aquesta envergadura? No ho és, sens dubte, la primera que es dóna:
tal com s'ha configurat l'oferta d'ensenyament a Catalunya, es pot
afirmar que pràcticament la totalitat de l'alumnat entre els 3 i els
6 anys està escolaritzada?. Constatar un fet consumat no
constitueix de cap manera una justificació raonada i basada en
criteris pedagògics. Si, com va dir el mateix conseller en la roda
de premsa, el 98% dels nens catalans entre els 3 i els 6 anys ja va
a l'escola, no comprenem per què proposa el Departament d'Educació
fer obligatori allò que en la pràctica ja quasi ho és.
Si busquem més profunditat pedagògica (o almenys una mica de sentit
comú) en el text presentat pel conseller, tampoc la trobarem en la
segona i última raó esgrimida per introduir l'obligatorietat de
l'educació preescolar: D'altra banda, la importància que té
l'escolarització de tota la població en aquestes edats, especialment
entre els infants amb mitjans socials menys afavorits, aconsella
declarar aquest cicle com a obligatori i així assegurar la igualtat
d'oportunitats?. Afirmar, sense més arguments, que és important
escolaritzar els nens tan aviat resulta inadmissible. En quins
estudis es basa el conseller? Coneix l'informe publicat recentment
per les universitats de Stanford i Berkeley (How Much is Too Much?
The Influence of Preschool Centers on Children's Social and
Cognitive Development) que alerta sobre els riscos de l'educació
preescolar i assenyala que, tot i que l'escolarització infantil
afavoreix l'adquisició d'habilitats cognitives, incideix
negativament en el desenvolupament social i emocional dels petits,
generant-los un increment dels problemes de conducta?
I, pel que fa a la necessitat d'assegurar la igualtat
d'oportunitats en l'accés a l'educació, ens preguntem a quin medi
social pertany aquest 2% de famílies que trien no escolaritzar els
seus fills de tres anys a Catalunya. Sospitem que no totes encaixen
en la definició de famílies desafavorides i que en aquest
percentatge entren també persones que s'han plantejat un altre model
educatiu per als seus fills, basat en el respecte a les seves
necessitats fisiològiques, emocionals i pedagògiques. Un
plantejament, volem subratllar-ho, que està avalat per la Carta dels
drets fonamentals de la Unió Europea, que proclama el dret dels
pares a garantir l'educació i l'ensenyament dels seus fills conforme
a les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques.
Seria desitjable que el conseller compartís, si és que en disposa,
la informació relativa a aquest 2% de la població.
Però, arguments a part, n'hi ha prou amb donar una ullada als països
del nostre entorn per adonar-se de com és d'estrafolària aquesta
urgència per escolaritzar els nens de tres anys. En l'exhaustiu
estudi publicat per l'OCRE (Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmic) sota el títol Starting Strong II: Early
Childhood Education and Care
http://www.oecd.org/document
sobre les polítiques d'educació i atenció a la primera infància en
vint països, es descriuen els factors socials, econòmics i
conceptuals que condicionen aquestes polítiques. Doncs bé, en cap
país de la Unió Europea l'ensenyament és obligatori abans dels sis
anys d'edat (set, en el cas de Dinamarca, Suècia i Finlàndia).
Tampoc ho és al Canadà, els Estats Units ni a Austràlia.
Però hi ha encara una dada més significativa: en el cas de Finlàndia,
país que en l'últim informe PISA obté els millors resultats en
matèria d'educació, el percentatge de nens entre dos i tres anys
que van a escola no supera el 50%, davant recordem-ho el 98% de
nens catalans. L'únic país inclòs en l'estudi de l'OCDE que preveu
fer obligatori l'ensenyament preescolar és Mèxic. Amb tot el
respecte que ens mereix el poble mexicà, quina hauria de ser la
referència per a Catalunya: Mèxic o Finlàndia?
Últimament, les mesures que almenys sobre el paper
busquen fomentar la conciliació de la vida laboral i la familiar
ocupen un lloc destacat en les polítiques socials, tant del govern
espanyol com del català. Que potser es fomenta aquesta conciliació
universalitzant l'escolarització obligatòria a partir dels tres
anys? Què entenem per conciliació?? No seria més progressista i
efectiu establir els mecanismes socials que permetin a pares i mares
passar més temps amb els seus fills en una etapa de la vida
d'aquests en què, segons importants corrents psicològics, el
desenvolupament personal dels nens passa més per la construcció
emocional i social que no pas per l'acumulació de coneixements i la
imposició d'unes exigències curriculars més pròpies de nivells
superiors, una etapa en què el joc constitueix la principal i més
eficaç eina d'aprenentatge?
Que és més progressista, doncs? Consentir que els nens de tres anys
passin vuit hores al dia en el recinte escolar, sotmesos a jornades
tan llargues com les dels seus pares? O bé introduir mesures reals i
efectives de conciliació que permetin reduir la jornada laboral dels
pares perquè puguin compartir amb els seus fills almenys una part
del dia? No podem deixar de preguntar-nos si no hi haurà una relació
directa entre aquest dèficit d'atenció en el si de la família durant
la primera infància i els creixents casos de depressió i trastorns
de conducta entre els menors, o el fet que Espanya té el dubtós
honor de ser el tercer país del món en què es recepten més
psicofàrmacs a menors.
En definitiva, no seria més lògic afavorir un ingrés gradual i
flexible dels infants en el sistema educatiu, sense imposicions, en
funció de les necessitats dels pares i mares i de les
característiques personals de cada nen, de cada família, amb un
plantejament més obert dels centres preescolars, amb més llibertat
d'horaris ?els quals, en tot cas, no haurien de ser tan amplis com
els actuals, sinó més aviat imitar el model noruec o el d'altres
comunitats autònomes espanyoles, on l'horari lectiu preescolar
conclou a migdia?
Per descomptat, això requeriria establir veritables
mesures de conciliació, com ara ampliar els permisos de maternitat o
legislar excedències remunerades i amb garantia de reincorporació al
lloc de treball i manteniment de sou per a un dels dos membres de la
parella amb nens petits, com succeeix en els països que ens
avantatgen en els índexs de benestar i èxit escolar.
El Departament d'Educació planteja la necessitat
d'aquesta nova Llei d'Educació de Catalunya, entre altres raons, com
a resposta a l'índex de fracàs escolar encara massa elevat i a un
rendiment escolar insatisfactori que queda per sota de
l'exigible al nostre país. Per què no fixar-se, doncs, en els
països amb millors resultats, aquells que l'últim informe PISA
presenta com a models a seguir? En cap d'ells és obligatòria
l'escolarització abans dels sis anys, i a més tots fomenten
autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar en comptes
d'aprofundir la dicotomia casa-escola.
Creiem que existeixen dos elements socioculturals subjacents en la
proposta del Departament d'Educació: en primer lloc, la noció, força
estesa, que conciliar la vida laboral i la familiar consisteix a
mantenir els nens aparcats mentre els pares treballen. Això no és
conciliar, sinó més aviat tot el contrari. Acceptem que infants de
menys de tres anys entrin a l'escola plorant un dia sí i un altre
també al llarg de setmanes o fins i tot mesos, que pateixin una
imposició prematura del control d'esfínters per al qual molts d'ells
no estan preparats, que visquin com una separació traumàtica el que
hauria de ser una adaptació a l'escola progressiva i d'acord amb les
seves necessitats emocionals, i ens eixuguem les llàgrimes que ens
provoca ser testimonis i partícips resignats del seu patiment perquè
?és el que toca?, en lloc de qüestionar un sistema que encoratja i
premia ?tot i que fins ara la llei no ho imposava la segregació
precoç i prolongada de pares i fills.
El segon element és fruit d'una filosofia de treball molt arrelada a
Espanya, i en especial a Catalunya, segons la qual com més hores
passem a la feina, més es produeix. La realitat dels països que ens
envolten, i sobretot la d'aquells que gaudeixen d'un nivell de vida
més elevat que el nostre, desmenteix aquest mite sobradament: més
hores al lloc de treball no equival a més feina feta, no
necessàriament. A més, fomentar la concessió de permisos de baixa
maternal i paternal, així com reduccions de jornada, perquè homes i
dones puguin dedicar-se a atendre i educar els seus fills no
solament no perjudica la productivitat de les empreses ni la bona
marxa de l'economia, sinó que contribueix a enfortir les famílies i,
en conseqüència, afavoreix el benestar i l'educació dels nens, que
és responsabilitat primera i directa dels pares, no de les
guarderies ni de les escoles.
Per tot plegat, considerem que no resulta socialment beneficiós ni
pedagògicament raonable imposar l'obligatorietat de l'ensenyament
entre els 3 i els 6 anys. És una ocurrència impròpia d'un govern
progressista i d'esquerra i incorre precisament en el vici de
prescriure remeis ineficaços per a mals inexistents que citem
textualment el document presentat pel conseller es pretén evitar.
Una ocurrència, a més, que resulta incompatible amb la Llei Orgànica
d'Educació espanyola, aprovada l'any passat, que manté
l'obligatorietat només des dels 6 anys, i el caràcter orgànic de la
qual fa que la pretensió del Departament d'Educació sigui força
dubtosa legalment. Trobem, doncs, que convertir un tal disbarat en
llei d'obligat compliment, en comptes d'afavorir alternatives que
permetin una socialització menys brusca i dràstica dels infants,
representa un greu pas enrere sense cap fonament pedagògic que
mereix el nostre rebuig més enèrgic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada