A finals del segle XVIII amb “Emili de l’educació” de Rosseau sorgeix la ideologia de la pedagogia i amb ella una nova manera de pensar el nen com algú que no pot educar-se a sí mateix, una espècie de projecte d’home, del qual les seves mancances han de ser solventades per l’educador o pedagog. Aquest educador ha de vigilar que en el moment en què es comenci a despertar la sexualitat del nen, aquesta pugui ser domesticada evitant, en especial, la masturbació (pel que suposa de desviació respecte a la raó principal de la sexualitat humana: la reproducció).
Per assolir aquest objectiu es fa necessari vigilar permanentment al nen ja que només d’aquesta manera, segons Rosseau, es podran evitar les desviacions que posen en perill l’ordre social.
Un perill prové de la seva sexualitat ja que té una disposició sexual polimorfa, sense límits de gènere no del tot establerts, en el que el seu objecte de desig recorre tota l’escala del regne vegetal i animal i del qual els seus impulsos tendeixen a satisfer-se de la manera més ràpida possible, fent cas omís del moment, del lloc i de tot allò productiu.
La sexualitat natural de l’infant és un perill perquè apunta a la nostra pròpia configuració que sembla estar necessitada d’una orientació i d’una definició i podria fer que ens n’adonéssim que també nosaltres tenim en última instància una disposició sexual polimòrfica. I també suposa un risc perquè si això s’acceptés la diferència entre un nen i un adult desapareixeria, es formaria una continuïtat que faria saltar pels aires la família, la institució, les circumscripcions i el principi de no contradicció.
Un altre perill s’origina en la saviesa del nen, ja Plató sabia que el coneixement i les habilitats els portem dins de nosaltres i que ensenyar no consisteix en fer passar el saber des d’una ment intel·ligent (l'adult, el pedagog) a una ment atontada (el nen), sinó en fer-li veure a la ment infantil que té la capacitat d’arribar fins a aquell saber i/o habilitats que porta a dins. Recordem que pedagogia ve del grec i significa acompanyar al nen. Acceptar que el nen sap el deixa fora del control que exerceixen les ideologies. Vivim en un món en el que no interessa massa que es pensi. Un altre nucli problemàtic sorgeix de la possibilitat que el nen entri de forma total i eficaç al funcionament de la vida social, exercint els drets de ciutadà que com a tal li pertoquen.
Sorgeix des d’aleshores una gran obsessió per vigilar el nen i negar-li la seva autonomia per por al que la llibertat pugui suposar.
El nostre concepte de nen és una invenció producte del sistema en què vivim. La manera en com la societat tracta als seus infants constitueix el millor retrat de sí mateixa.
Freud va demostrar que el nen té una forta sexualitat caracteritzada pel seu polimorfisme i la seva multiplicitat i això va possibilitar l’aparició d’una visió del concepte de nen. Malgrat que després va afirmar que la sexualitat infantil era un estadi d’immaduresa que es resolia amb Edip, i amb ell s’acabava el polimorfisme.
Altres autors com Deleuze o René Schérer creuen que Edip només serveix per reprimir el que és el propi ésser humà, un ésser amb sexualitat polimòrfica. Aquest terme està massa centrat en la sexualitat, l’infant la viu de forma indiferenciada i global, metre que l’adult ho fa de forma específica.
En el nen i la nena tot es sensualitat.
La sexualitat adulta sol esdevenir com un procés amb un principi i un final tot i que no sempre ha de ser així. En la sexualitat infantil no hi ha principi ni final. No hi ha finalitat, només present. És quelcom important que podem aprendre dels nens, no ja des de la sexualitat, si no de la seva forma d’estar, en general.
L’escola ha separat l’ensenyament de l’afecte, ha esborrat qualsevol petjada de sexualitat en la relació pedagògica.
Des d’aquest punt de vista Schérer diu que la pedagogia està pervertida i afirma que deixarà d’estar-ho el dia en què el mestre afavoreixi el desenvolupament de la sexualitat natural del nen.
És per això que al nen se li hauria de concedir major llibertat i autonomia perquè ell pugui explorar i créixer de forma natural.
S’ha de tenir cura dels nens perquè ells no poden cuidar-se de sí mateixos , cal protegir-los dels perills de l’exterior però sense anul·lar les dues peces claus del seu creixement: la llibertat i l’autonomia.
El que es veu en la realitat és que d’aquesta inicial necessitat de cura i protecció davant les adversitats es passa a un sistema de vigilància i càstig que reprimeix al nen en funció de les exigències de l’adult, li arrenca la seva sexualitat censurant una manifestació tan natural com la masturbació.
A més, aquesta vigilància és una manera de convertir-lo en un ésser incapaç d’aprendre per sí sol.
La innocència del nen s’utilitza com a pretext per esborrar l’amenaça potencial que representa la seva sexualitat.
L’escola tem el sexe tant com el desitja.
L’escola adopta el binomi home/dona , defensant la seva supervivència, estigmatitza la sexualitat amb totes les seves formes al temps que crea un discurs sobre la infantesa basat en una minoria mental i en la inexistència jurídica, on el nen és vigilat en tots els seus gestos i on només existeix quan és invocat per la paraula de l’adult.
Calen escoles que trenquin amb el mite de la normalitat i que siguin capaces de comprometre’s amb diferents identificacions i de preguntar-se com aquestes configuren el desig. La tasca essencial és desconstruir el discurs heterosexual que dóna identitat al nen, per a permetre que qualsevol individu gestioni la seva pròpia identitat des de la mescla.
Aquest canvi de perspectiva suposa pensar que el nen és capaç de responsabilitzar-se de sí mateix i de la seva sexualitat i perquè faci això és necessari dotar-lo de llibertat. Es tracta de construir identitats dialògiques, on l’intel·lecte i l’afecte, el saber i el plaer, interactuin, en un espai múltiple que permeti qualsevol escenificació identitària, en el que els únics límits vinguin determinats per la protecció dels individus i pel respecte als altres i a la seva llibertat de decisió.
Una educació lliure és aquella que permet a l'infant o al jove desenvolupar sense reticències els seus sentiments, els seus desitjos, la seva sexualitat múltiple, que no el considera un projecte d’adult sinó una entitat jurídica equivalent a la de qualsevol persona, que és capaç de veure’l com un subjecte que té un saber o pot arribar-lo a tenir per si mateix.
En resum, és aquella educació on la sexualitat s’expressi tal com és, lliure, infinita i múltiple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada