El meu primer dia de classe.
Com a suposada “bona mestra” jo entrava a l’aula amb una programació ben meditada, seqüenciada i prou motivadora per engrescar tots i cadascun dels nens de la classe.
Música. De P3 a 6è. Dues línies.
Un gran repte.
Il·lusió. Després, decepció.
25 nens. Com arribar a tots ells? Com seduir la seva atenció?
Cada aula és diferent.
Entro a l’aula. No ens coneixem. A P3 tots resten bocabadats. A 2n B aquella nena no responia, després de cridar-li vàries vegades l’atenció, m’expliquen que no entén l’idioma que parlo. A 3r A, aquest nen no està quiet, resulta que és hiperactiu. A 6è A aquest nen no fa la fitxa, no escriu, té un retard mental considerable. Cada curs les seves peculiaritats. Cap informació, cap seguiment. Sembla que dia a dia facis noves descobertes, i això passa si hi tens interès. D’altres persones no es preocupen i tiren endavant amb la seva programació intocable.
Més de 400 nens ben diferents, amb els seus interessos i necessitats.
Són un número. No els conec, no en sé res, ningú no me n’informa.
Avui l’activitat no els motiva. I jo els he de convèncer. He de manipular les seves ments i els seus interessos perquè facin el que jo he planificat en la meva meravellosa planificació.
Avui no volen treballar, “silenci si us plau”. Les files d’un en un i per la dreta.
No és això una manipulació de les identitats? No és això una manera silenciosa i perversa de repressió?
Les aules tancades. Totes les portes amb clau. Resulta que els nens roben.
Els mestres tancats a la seva aula. No es comparteix material, no es comparteixen idees. Cadascú a la seva.
Camines pel passadís i totes les aules resten en silenci; llibres, còpies i més repressió.
Parlem d’una escola o d’una presó?
Passen els dies de classe.
Cada grup tres quarts d’hora a la setmana. Passen dos mesos i encara em sorprenc mirant un nen i pensant si ha vingut alguna vegada a la meva classe. Números, llistes, notes…
No és això una fàbrica en cadena? Homogeneïtzació.
Sona el timbre d’anar al pati. Les feres surten de les gàbies. Crits, empentes, cops de puny. Mala autogestió de la llibertat.
Solució: càstigs, còpies, notes a l’agenda, “sense patis”, etc.
Entren a l’aula de música. Com puc orientar el camí que ells decideixin emprendre si mai no els han deixat pensar i decidir què volen? Com canviar una realitat tan depriment en un àmbit que no ho permet, on no hi ha llibertat?
Ahir era a P4: ha dit “culo”! Em diuen. Gran rebombori! “I és que tu no tens cul?” Li pregunto. Els nens de seguida m’informen que això suposa una ratlleta a la pissarra i 5 minuts sense pati.
Sí senyors, obrim els ulls, aquesta és la realitat de les escoles. Ens carreguem l’essència de la infància, exigim als nens ser adults, destrossem la seva creativitat, anul·lem qualsevol gest afectiu, reprimim qualsevol mostra de sexualitat espontània. Els manipulem, els reprimir…A les coses pel seu nom: ELS MALTRACTEM.
Com continuar lluitant pels infants en aquest entorn ?
2 comentaris:
Bones guapíssima!!
M'agradat molt aquestes reflexions després de tenir la teva experiència com a docent. En aquests casos has de demostrar la teva resistència moral i psiquica per seguir amb els teus ideals. Pensa que encara que els nens no ho sapiguen apreciar tenen una gran sort de tenir-te com a mestre i tu també a ells, perquè et doenen la possibitat d'aprendre d'ells. Ànim que fa falta mestres com nosaltres, si aguantem podrem canviar alguna cosa.
És un món complicat el de la docència, però en aquestes edats té l'afegit que de la teva destresa pot dependre el caràcter d'un nen i que desenvolupi una personalitat o altra.
Ànim i no et desanimis, de vosaltres depen la formació de les generacions del futur!
Una abraçada!
PD:Ja he vist que vas fer 6a, felicitats!
Publica un comentari a l'entrada