Ahir, per atzar, vaig visualitzar una escena d’una pel·lícula, de la qual en desconec el nom.
L’escena es donava al menjador d’una família. El tiet, que venia de visita, jugava amb el nen:
“Donde está Paulino?” – deia el tiet mentre el Paulino al darrere li deia: “aquí, aquí!”.
El tiet feia veure que no el veia ni el sentia i, mentre, buscava pels racons de la casa.
Un joc al que possiblement hem jugat tots.
El joc continuava, la resta de la família estava per les seves coses, ningú no prestava atenció al que succeïa. Pel nen era un joc fins que es va començar a angoixar, va començar a plorar dient: “aquí, aquí!!!”, i ja impotent va referir-se a tota la seva família cridant: “es que nadie me ve? Estoy aquí!”, fins que finalmente va explotar i va entrar en shock, va començar a saltar i a tremolar. El tiet seguia el joc i en aquell moment el seu pare se’n va adonar i el va agafar, el tiet encara no se n’havia adonat.
Aleshores tota la família va reaccionar i encara que el contenien el nen no parava de botar, com si li hagués agafat un atac.
I aleshores van posar els anuncis.
En unes jornades de psicomotricitat vaig sentir anomenar aquesta película, en la que es comentava que el shock del nen va ser autèntic, era una escena planificada però en el moment d’interpretació l’angoixa va ser verdadera, estem parlant d’un infant d’uns 5 anys.
No sé quina pel·lícula és i si algú la coneix agrairia que me’n donés el títol.
Em va impressionar molt.
I també em fa reflexionar.
Entenc que ens construïm en la mirada de l’altre, des de que som petits algú va donant significat a les nostres interaccions i a partir d’aquest diàleg anem construint la nostra personalitat i adquirin les nocions sobre el món, nocions que ens donen seguretat. Sense aquesta interacció un nadó moriria.
Som éssers socials i necessitem a l’altre.
En aquest procés d’identificació jo he tingut diverses experiències amb infants, de l’angoixa que els suposa aquests tipus de joc, com el sol fet de dir-los “Tu no ets el Pau, tu et dius Pepitu”, hi ha certa edat en què això no ho poden sostenir, els crea molta angoixa.
És un tema que em toca com a adulta en aquesta necessitat de l’altre, però com?
Com l’altre ens dóna suport, ens ajuda a construir-nos, però com nosaltres també interaccionem amb aquest suport, ens recolzem, en depenem…
Com establim els vincles i com són les nostres relacions?
Quan la relació amb l’altre ens enforteix o ens debilita?
Ens limita o ens possibilita? Com ho vivim nosaltres?
Com ens miren i com mirem…
Aquí us deixo un conte d’en Bucay: Quien eres?
I unes imatges per la reflexió: broma del espejo
Caminant…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada