M'ha trucat per telèfon i m'ha dit que m'esperés a la rotonda, jo, mentre, menjava un entrepà de roquefort, per berenar.
Ha arribat amb el seu cotxe, com sempre, amb una rialla als llavis m'ha dit: on vols anar?
El cotxe avançava sense que cap de les dues poguéssim aturar la seva inèrcia, sense haver-ho decidit ja érem a l'autovia direcció collbató.

Tenia la sensació que no sabia on anava i a la cruïlla de l'ermita de la salut m'ha preguntat: es pot anar per aquí? Jo li he respost que si sabent però que sempre està barrat el pas per balles i que no es pot anar fins a dalt. Avui les tanques estaven obertes i hem arribat fins al mirador.

Dins del cotxe hem parlat. Bé, jo he parlat i ella m'ha escoltat, rere cada paraula he pogut anar teixint una mica la vivència d'aquests últims dies. De tant en tant ella parlava i amb les seves paraules els meus sentiments prenien més fermesa i claredat. Després ella ha parlat i jo l'he escoltada.

Aleshores m'he adonat que les dues érem allà, als peus de montserrat i sota la lluna creixent, amb una mateixa dificultat. Quan ens vinculem a algú hi ha quelcom que ens atrau de l'altre, alguna cosa especial que tenim ganes de compartir i aprendre d'ell o amb ell. L'observem, ens emmirallem, compartim... de vegades hi ha vincles també en els que l'atracció és tan forta i rebem tanta energia d'aquest compartir que correm el perill de quedar atrapats en aquest rebre. Ens alimentem o retroalimentem tant que ens quedem allà enganxats, xuclant tot el que se'n desprèn.
És com si aquella sensació no ens la pogués produir res més i aquí és on pot començar la dependència. En aquest moment on dipositem això que rebem en l'altre, és adir, que el necessitem per aconseguir aquella energia que tant ens fa créixer.

Jo vull aprendre a poder compartir sense xuclar, a poder aprendre allò que em fa créixer i incorporar-ho en el meu ser, per sentir el benestar interior sense dependència dels altres. Sense aferrar-me sinó des de l'autonomia en la relació amb l'altre.

Me n'adono i prenc consciència de tots aquests mecanismes que s'engeguen sense adonar-me'n, que em fan sentir dèbil en el moment que m'allunyo de l'altre o que contemplo la possibilitat de perdre'l. De perdre el que? Des de quan tinc el dret de posseir algú? Des de mai.

Tampoc els altres em poden posseir a mi, és per això que vull ser jo mateixa, així com sóc.

De cop, el silenci s'ha apoderat de la nostra trobada, silenci endins, silenci enfora.
Hem baixat del cotxe impulsades per les ganes de contemplar el teló de núvols que s'estenia a l'horitzó, sota la blanca lluna. Montserrat al darrere, il·luminada. M'he estirat al terra i m'he deixat omplir de llum de lluna i d'energia montserratina, perquè en aquests dies de plenitud m'acompanyin en el camí.

gràcies judit.