TV

Només si vivim des de dins podem realitzar-nos.
La societat actual està organitzada perquè tot vingui donat des de fora, i la TV és una gran eina.
Sense gaire arguments no tinc televisió a casa. Ho vaig decidir a l'independitzar-me, quan tenia 20 anys.

És ara, quan moguda per descobrir coses sobre la infància, he descobert coses sobre mi i he pogut posar nom a moltes coses que ja sentia.

Llegint a J. Mander ("cuatro buenas razones para eliminar la televisión") m'agradaria comentar algunes coses que són fonamentals per, com amínim, poder decidir amb llibertat si un vol o no vol mirar la televisió.

No es tracta de fer una crítica ferotge al contingut d'aquesta, això cau pel propi pes, sinó que comentaré només coses que tenen a veure amb el que ens passa quan ens posem a mirar-la.

Un dels primers motius té una justificació ambientalista.
Les persones ens realitzem en el medi, és ben sabut que aquest ens influencia. Els entorns que han decidit respectar processos de vida han començat per preparar un espai adequat a aquests, és veritablement important.
És l'ambient qui ens dóna possibilitats de trobar allò que pugui satisfer les nostres necessitats, i nosaltres com a organisme tenim l'oportunitat de decidir si allò ho volem o no, i deixem que entri o no dins la nostra membrana i ho fem nostre. Així ens desenvolupem/creixem/aprenem.
I com interaccionem amb aquest ambient? Ho fem a través de la sensoriomotricitat afectiva, és a dir a través del contacte directe, motriu, sensitiu, afectiu.

I què passa amb la TV? Els éssers humans quedem instal·lats dins d'un medi totalment artificial, així el contacte amb la realitat es perd i el coneixement sobre el món s'escurça.
Ens desconnectem i no som capaços de distingir la realitat a través del nostre organisme.
La TV mediatitza les relacions de les persones amb el món, substitueix l'experiència directa amb versions secundàries de l'experiència. Així, es perd la consciència de la realitat.

Volem conèixer a través de les imatges que han estat manipulades milers de vegades a partir de la realitat? És això que veiem la realitat?
La TV aïlla la gent del seu entorn, als uns dels altres, i a tots dels seus propis sentits.

I això és especialment preocupant en els nens i les nenes. Quan aquestes necessitats sensoriomotrius són més intenses que mai i tan fonamentals per al seu desenvolupament. La TV els separa de tota estimulació sensorial real.

Per altra banda, la tecnologia provoca respostes neurofisiològiques en els espectadors.
L'espectador queda sotmès a una imagineria externa.
La imatge que veiem està composta de punts, el nostre cervell ha de processar molt abans de poder-los unir com un trencaclosques, i la imatge entra dins nostre abans que haguem pogut decidir, abans que l'haguem pogut copsar a nivell visual. Aquestes són registrades dins la memòria, les recordem o no, ens inunden.
Això li afegeix un caràcter subliminal, estem indefensos al seu efecte. No podem triar quines imatges absorbim i quines no.
Això que rebem està controlat per algú que ho dissenya, i tant se val qui ho fa, si és de dretes o esquerres, la televisió produeix un efecte de control autocràtic, només per la tecnologia amb què s'emet.

Quan estem davant la televisió el cos no es mou. I si no hi ha moviment no hi ha vida. Tot és un imput que ve de fora i no tenim temps per decidir davant d'això. Ni tant sols els ulls poden processar-ho. És sabut que això provoca addicció, sobretot en els nens. Aleshores abandonen el moure's i substitueixen les seves necessitats reals per unes de fictícies, que són una imitació controlada i manipulada de la realitat.

Tu tries, si viure des de dins o esperar que vingui des de fora.