És neurològicament impossible.
Suposo que caldria matitzar el que volen dir com a "ensenyar". Jo entenc que darrera d'aquesta acció hi ha una intencionalitat de voler que l'altre aprengui des de la meva lògica, des de mi.
I així, d'aquesta manera, es fa impossible l'aprenentatge, donat que només podem aprendre coses quan surten des de nosaltres mateixos. És a dir quan són fruit d'experiències i vivències elaborades per nosaltrers.
Aleshores queda un panorama dessolador, podríem pensar!
Representa aleshores que no hem d'ensenyar res? Que cada persona que neixi ho ha de reinventar tot? Que no pot gaudir del treball i el creixement que la humanitat ha aconseguit fins al dia d'avui?
En aquest moment és quan els Wild matitzen que compartir és una responsabilitat de tots. Som éssers socials i ens uneix el desig d'una vida feliç.
I només hi ha una manera de compartir, que no sigui ensenyar, adoctrinar, sotmetre... i és el respecte mútu. Només així podem créixer i aprendre amb l'altre i de l'altre, quan es donen relacions de respecte mútu. És a dir, quan ningú té una intencionalitat sobre l'altre sinó que la unió de dos o més prové de l'interés i l'estima d'aquests.
Al final a la vida hi som per ser feliços i això només és possible si es respecten els processos de vida, que són així de clars, però no els volem cuidar.
Per què passar per un procés dolorós on no es confia en l'impuls de realització de l'altre?
Si confiem en la vida, la vida es dóna i dóna! Comparteix, creix,... i només així la felicitat és possible!
Per mi, algú que vol compartir amb persones ha de creure en elles, confiar que només elles saben el que volen i necessiten i així, RESPECTAR-HO.
És l'única manera de créixer junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada