Processos creatius

Entenem com a creativitat la capacitat de construir alguna cosa des de nosaltres mateixos. Per tant, l'essència de l'acte creatiu consisteix en una profunda connexió amb l'interior.

Aleshores, com acompanyar les persones en els seus processos creatius sense interferir-hi?

Aquesta és la pregunta que em volta pel cap des de un temps ençà. Tinc molt clar que tot comença des d'un mateix, des de mi. Si jo des de la meva connexió, des de la meva presència i el meu respecte puc acompanyar els nens en els seus processos, ells podran gaudir d'aquest espai on també siguin convidats a la creació des de dins.

Però com fer-ho per no donar models? Per no jutjar? Què respondre quan pregunten, "t'agrada?", quin és el rol de l'educador en aquestes situacions?

En educació creadora ens assenyalen una actitud d'assistència per no interferir, per no jutjar, per no donar models i en definitiva perquè ells creïn sense la pressió de la mirada externa.
Consisteix en proporcionar els materials, cuidar l'espai i les persones, estar a la seva disposició, vetllar seguritzar l'espai en general i l'espai propi de cadascú.

Els adults, jo, estem i estic molt acostumada a respondre el "mira'm" dels nens amb un encantador "molt bé!!!". Així ells es tornen dependents d'aquesta aprovació externa, per això sento la importància de mirar-me per no fer dependents els altres de mi, perquè ells busquin dintre seu aquesta confirmació que els fa continuar endavant.
Això no vol dir que no puguem expressar el que sentim o que deixem de respondre les seves preguntes. Jo quan em pregunten intento retornar la pregunta, per una banda per afavorir la seva escolta interna i per l'altra per assegurar-me ben bé del que m'estan preguntant, aleshores, i si ho volen, els descric el que veig o sento a partir del que em mostren intentant no qualificar-ho.

Respecte els models, des del principi tenia clar que no els volia donar, les propostes que feia les situava en un marc molt lliure intentant propiciar un espai personal per a cadascú, perquè evoqués el que tingués. Mai no els he dit com ho havien de fer i quin procés seguir, sinó que m'he mantingut a l'escolta del seu procés.
Però no podia estar-me quieta, em sentia una jutgessa si em quedava allí plantada. En un moment intentava donar conversa o cantar, però interferia, en un altre vaig posar-me jo també a crear, però aleshores vaig adonar-me que també interferia perquè ells volien imitar el referent, i de vegades utilitzava tècniques que eren desproporcionades al seu moment evolutiu. Aleshores, i des de fa poc, vaig descobrir aquest acompanyament assistencial que em permet estar sense jutjar, sense donar models i sento que la meva actitud afavoreix molt més el seu procés creatiu.