Tots els àmbits de relació són sistemes; la família, la colla d’amics, l’escola…
Ens trobem dins d’una gran xarxa formada per sistemes de sistemes.
Un sistema és doncs una xarxa d’interaccions d’individualitats, per tant, mai no estem sols, sempre estem vinculats a l’altre.
Sobre els sistemes…
- El conjunt de la xarxa és més gran que la suma d’elements individuals de la xarxa. En el sentit que quan ens ajuntem amplifiquem les nostres possibilitats. El TOT és més gran que la suma d’individualitats.
- El que li passa a un individu li afecta a tota la xarxa. Una causa provoca múltiples efectes, de la individualitat als altres membres del sistema, d’una manera quasi immediata i imperceptible. Els vincles humans són molt potents, però no els veiem, no podem visualitzar físicament la xarxa que teixim i que ens uneix. Simplement hi és. I tots aquests vincles es retroalimenten.
Aportacions de la ciència…
Científicament està demostrat que quan dues particules de la matèria han estat vinculades en un moment de la seva existència, segueixen vinculades en l’espai i el temps per sempre.
Però què és el temps sinó una construcció humana? Ens l’hem inventat per organitzar-nos. Però el temps, vés a saber si existeix!
La matèria que tenim al davant, posem pel cas una taula, la veiem i la sentim compacta, però en realitat no només és això. La matèria està constituïda per àtoms (nucli i electrons) i és sabut que enmig el que hi ha és un BUIT. Per tant, el fet que la percebem compacte es deu a una compensació que fa la matèria, que en realitat està vibrant!
Per tant… ens podem refiar de tot el que veiem? El que veiem és?
I un esglaonet més, la matèria no es destrueix mai, sinó que es transforma.
Aleshores… si la matèria mai desapareix i es transforma en coses diferents, però alhora el que ha estat vinculat sempre hi estarà… En realitat què som? De què estem fets? D’on ve la matèia i on anirà? I a quantes infinitats de coses estem vinculats? No serem tots en realitat una mateixa cosa ? Matèria !
Si és així, tots estem conntectats i vinculats a través de la matèria, dels sistemes i de la xarxa. Hi ha un munt d’informació que ens arriba i ens connecta, cadascú de nosaltres forma part de TOT. Aleshores com n’és d’important, doncs, prendre consciència de com estem situats dins del sistema per saber com ens afecten tot aquests sistema de relacions, no ?
- Hi ha moltes possibilitats d’arribar a una mateixa cosa, podem aconseguir el mateix objectiu de diferents maneres.
Aleshores quin sentit té ja que seguim creient que podem traçar un camí pel qual s’ha de passar per obtenir una fita, quan cadascú té la seva pròpia manera? En tant que entenem l’ individu format per una matèria i ubicat d’un sistema que el fa esdevenir un ésser totalment singular i únic.
Quan naixem, ja ho sabem tot. Tenim tot el potencial intern a dins, només necessitem un mecanisme d’elaboració d’aquesta informació que portem a dins. Com qualsevol llavor d’una planteta. Per tant cada criatura té una estructura interna, on hi ha tot el seu potencial. Aleshores quin és el paper dels sitemes quan acullen una nova vida? La biologia posa l’estructura i l’àmbit social ofereix la possibilitat o no de desenvolupar aquesta potencialitat interna.
Hi ha una conclusió clara, l’aprenentatge no es produeix en el cervell, sinó en l’ACCIÓ. L’ésser humà és addicte a les seves pròpies hormones, que es segreguen per continuar avançant a través del PLAER en l’acció. Si una acció és plaent, és útil, dóna una informació al cervell i aquest l’enregistra i la repeteix. Aleshores hi ha aprenentatge. Si això no estés vinculat al plaer ni a l’acció també podríem aprenedre. Quanta gent diu: “jo he crescut en una escola totalment tradicional, amb llibres i pupitres i bé he après coses, si sóc aquí com tu, és que tan dolent no deu ser!”. Per mi no és qüestió de dolent o bo, simplement que cada cosa és i comporta conseqüències diferents, a mi m’ajuda saber-les. En aquest cas, sinó hi ha acció ni plaer emmagatzemem la informació en compartiments diferents, ja que no hem tingut una experiència integrada en la vida, i després no els podem connectar. És qüestió d’opcions!
A cada moment rebem un munt d’informació però el nostre cervell només fa conscient una petita part, l’altra la diposita en l’inconscient, ja que no som capaços d’assimilar aquest tot. La manera en com filtrem les informacions té a veure amb les experiències més pirmerenques, des del naixement, en les situacions de plaer i displaer.
Per tant un entorn que connecti a l’infant amb les seves necessitats bàsiques, que li ofereixi aquesta oportunitat d’expressar-se com a ésser singular el posarà en consonància amb l’acció i amb l’oportunitat de captar i escollir entre les situacions paents o no plaents.
Seguim amb la sistèmica...
Dins dels sistemes hi ha una ORDRE, és a dir, cadascú ocupa un lloc que li pertoca dins del sistema. Si tothom està en seu lloc, el sistema està ordenat.
* Totes les persones que formen part del sistema han de sentir que PERTANYEN al sistema. Si algú queda exclós, el sistema no funciona.
Si a la meva família el meu avi ha estat rebuitjat i exclós el sistema no pot avançar ja que sense la seva presència jo no existiria. Si algú està exclós, el sistema, que es mou amb una fidelitat brutal, busca la manera de fer reapareixer aquest avi/les actituds d’aquest avi perquè el sistema es compensi. El sistema no està en pau i troba la manera d’equilibrar-se, per exemple a través d’un net que quan arriba al sistema intenta aportar al que aquest li manca.
L’ordre genera una informació que ens clarifica les coses. No dóna valor, no és una jerarquia, és ordre. Perquè uns van arribar primers que altres. Van néixer abans o després, en un moment diferent.
No és un lloc d’importància sinó de responsabilitat, del lloc que ocupa. I des d’aquest lloc cadascú fa la seva funció (un pare és pare, una mare és mare, un fill és fill, si cadascú no està en la seva funció el sistema està desordenat). Primer és l’ordre després TOT flueix. L’ordre ens ubica i quan ens ubiquem ens relaxem.
Dins del sistema hi ha diferents direccions. La direcció horitzontal és la relació entre iguals, la direcció vertical és la relació entre generacions. Hi ha infinitat de posicions a adoptar dins d’un sistema però només dues o tres es poden considerar ordenades.
Els fills som els petits, no podem canviar als pares. Només podem mirar-los i acceptar-los, perquè ens han donat la vida.
INCLOURE
Quan ens passa una cosa, on mirem?
- El símptoma?
- El problema?
- El que falta?
- La raó?
Si fem això mirem el problema i ens debilitem.
Podem mirar també la solució. Mirar el que és (la realitat) i els vincles ocults.
Mirem les situacions en funció del que ens ressona, del que ens sentim identificats. I ens posicionem/ens situem amb qui ens sentim identificats. La posició que prens pot donar-te també una distància suficient per veure tot el contetxt.
EVITAR JUDICIS
Des del respecte i l’acceptació jo puc fer coses diferents. Des del judici i l’exigència només puc perpetuar el que ja hi ha. Judicant als altres no hi ha possibilitat de canvi.
Mirem la vida a través d’expectatives i suposicions, esperem que esdevinguin una realitat, i quan no és així ens decepcionem. Esperem, exigim, jutgem?
L’energia que ocupem per controlar, la perdem per viure.
Què prefereixes tenir la raó o ser feliç?
AGRAÏR I RECONÈIXER
Reconeixent i agraïnt el que l’altre va fer recuperem forces. Ens debilitem si no agraïm el que ens ha estat donat. No som millors que els altres.
CONFIAR
Totes les persones actuem per amor.
I per acabar, un regalet:
“El cevell mira les possibilitats i el cor pren les decisions”
Gràcies Carles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada