M'atreveixo a escriure sobre això tot exposant el conflicte intern al que m'evoca.
D'entrada la paraula AUTORITAT I PODER són paraules que m'espanten, però ben mirat jo sento que faig ús de la meva autoritat i del meu poder molt freqüentment. És necessari o és un abús?
Pensant-hi he arribat a diferents reflexions...
En cada relació respectuosa que estableixo sento que l'autoritat està present. Ofereixo respecte perquè sento l'autoritat de l'altre, no perquè em sotmeti a la seva pressió sinó perquè jo li regalo aquest estatus, el del reconeixement del seu propi SER, com únic i singular. Aleshores el respecto, aleshores puc començar a acceptar-lo.
Aquest reconeixement li dóna un poder a l'altre per poder ser qui és i per utilitzar-lo en els moments que li calgui.
Quan conec algú puc sentir-me còmode i sentir que des del seu respecte em regali el meu estatus de reconeixement, d'autoritat, per poder defensar el meu SER.
Crec que és des d'aquesta autoritat que puc posar un límit a l'altre. No com algú suprem que s'imposa sinó d'una realitat que xoca amb una altra. Dos éssers que conviuen i que necessiten respecte per sobreviure: "sóc JO i tu no em pots traspassar".
Si jo no tinc autoritat el límit no serà recollit i l'altre em traspassarà a través de la seva força de poder, el que jo anomenaria autoritarisme.
Per tant, podríem dir que tots tenim un poder, pel fet de SER, i que es posa en joc davant de la relació amb l'altre? I que en funció de l'acolliment d'aquesta relació es generen mecanismes d'autoritat o d'autoritarisme?
És per mi un embolic. La meva pregunta és: puc utilitzar el meu poder personal i la meva autoritat amb respcte?
Fent recerca he trobat diferents arguments que diferencien aquestes dues paraulotes: autoritat i autoritarisme.
L'autoritat és l'exercici de poder a través de la legitimació dels que se subordinen al mateix. En canvi autoritarisme és la irrupció en el poder amb la força, sense acceptació de l'altre.
L'autoritat per tant es guanya i l'autoritarisme és exercit per algú que no té autoritat i l'ha d'exercir per la força, seria un abús, una negació de l'autoritat.
També és possible relacionar autoritat amb llibertat, com dues peces claus de la interacció humana, ja que ambdues s'exerceixen en relació a un acord comú, a una cosa que triem des del respecte. En canvi l'autoritarisme i el llibertinatge representarien un excès d'aquestes.
És doncs l'autoritat necessària per a ordenar l'existència dels éssers?
Sóc al xerrac, amb nens de 2 a 6 anys.
Un nen ha collit una branca del terra, avui la mare ha hagut de marxar molt ràpid i ell volia quedar-se més estona amb ella, per això està trist, diu.
Al cap d'una estona de reposar als meus braços s'aixeca i al creuar-se amb un company li dóna un cop al cap amb la branca. Com que no li ha fet gaire mal, l'altre nen en té prou amb dir (cridant) "NO M'AGRADA" i marxar.
Jo m'apropo i li dic: "aquí no pots fer mal. Estàs enrabiat?". "Sí, jo vull la mami", contesta. L'escena es repeteix una vegada més i li dic "Sé que estàs enrabiat, però no pots fer mal. La branca no és per fer mal, si tornes a picar te la treuré". Finalment torna a picar i jo li dic "no pots tenir la branca perquè fas mal, la deixes tu o la deixo jo?". Ell no la vol deixar, li prenc i la guardo. Ell plora, primer diu que vol la branca i després que vol la mami.
Aquesta és una escena inventada però molt quotidiana.
Sí, jo he fet servir la meva autoritat (autoritat com a rol que tinc de seguritzar a tots els infants), he fet servir el meu poder i a la força, li he tret la branca.
Però ho he intentat fer des del respecte, des del reconeixement del seu enuig, però també de l'enuig de l'altre. En un entorn on sento que sóc respectada i legitimada per la diferència que ens separa, tots som persones però jo he viscut més, tinc més experiència i ara tinc el rol d'acompanyant de cadascun dels infants. I d'acord a l'acord comú: aquí es pot fer de tot menys fer-se mal.
A partir de la meva intervenció ell deixa de fer mal a l'altre per connectar amb el seu dolor i plorar. És a dir, que d'alguna manera l'enuig que expressava fent mal ha estat canalitzat a partir del límit i transformat en plor. Pot expressar el que sent, però sense fer mal.
Quan intervinc amb aquesta força és perquè algú ha traspassat alguna cosa i està ferint a algú altre, no està tenint respecte per l'altre no li regala aquesta autoritat, jo m'hi dirigeixo i a vegades accepten el límit des de la meva autoritat, però d'altres vegades no l'accepten ni des de la meva autoritat ni des de la de ningú, per tant algú ha de parar aquest mal que està fent. I això, com es fa sense exercir la força de poder?
La veritat és que no em sento gens bé actuant així, però com puc, en el moment, cuidar a tothom alhora sense fer cap abús?
3 comentaris:
Hola Mireia!
Un altre cop, molt interessants les teves reflexions! Al final deixes una pregunta plantejada que, desde el meu parer, tu mateixa t'has respost anteriorment. El primer que t'hauries de demanar és si realment aquest us del teu poder per la força, aquest autoritarisme, pot considerar-se un abús en el teu cas. Jo crec que no, per varies raons:
1.- Estàs interactuant amb nens d'entre 2 i 6 anys. La cosa cambiaria potser amb adolescents i, evidentment, amb adults. Els nens d'aquestes edats estàn en formació i comencen a reconèixer l'autoritat, però no sempre.
2.- Tot i que es tracta de nens entre 2 i 6 anys, abans d'aplicar un cert autoritarisme, intentes fer prevaldre la teva autoritat com a persona adulta, raonable, coherent, mitjançant un raonament que el nen pugui entendre.
3.- Quant es fa necessari exercitar un cert poder per la força amb els nens, ho fas aplicant l'autoritat que et donen els pares, el director de l'escola, etc. Si aquest autoritarisme que apliques no ho fecis en la justa mesura i només en els casos que fos absolutament necessari i amb la intensitat justa, el propi sitema s'encarregaria de treure't aquesta autoritat per fer-ho (et despatxarien).
Per tant crec, en la meva modesta opinió, que t'has de sentir molt tranquil.la actuant com actues sempre que el procediment sigui el que descrius (primer intent d'aplicació de l'autoritat mitjançant raonament, després aplicació proporcionada i mesurada de poder per la força)
Una reflexió interessant és si aquest procediment seria vàlid en adolescents o si, en aquest cas, només l'autoritat seria el camí... Però llavors, com guanyar-se l'autoritat?
Per mi l'autoritat no és una cosa que es guanyi a força d'una actitud concreta sinó que entenc que es produeix de forma natural a partir d'una trobada respectuosa amb l'altre.
Sempre que l'altre també estigui obert a aquesta interacció.
Els adolescents, pot ser, estan tan habituats a l'autoritarisme, al llibertinatge i a la falta de respecte que ja pocs són capaços de respectar.
Tota una vida per aprendre...
Els adolescents, pel sol fet de ser-ho, no acostumen a reconèxer cap tipus d'autoritat (i potser és inclús bo que sigui així) o, com a molt, l'autoritat d'algun company... El problema és que moltes vegades els hi manca tenir respecte, i això ja és més greu i, com dius, potser, en part, és conseqüència d'estar habituats a l'autoritarisme, el llibertinatge, etc...
Per altre banda, el que crec que es produeix de forma natural entre dues persones obertes és el respecte mutu. En canvi, segons el meu parer, l'autoritat, que pot ser en molts ámbits, es una cosa que es va consolidant poc a poc a mesura que un reconèix en l'altre una solvència, un coneixement, en l'àmbit concret.
No sé si m'explico gaire bé!!!!!!!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada