El judici

Volem ser feliços i regalar als nens i a les nenes de l’ara un espai/un entorn/una societat/un món on també ho puguin ser. Creiem que la felicitat ens porta al benestar, a tots els nivells, per això la considerem tant important.

Però si ens plantegem això des d’un punt de vista proper, des de nosaltres, des del nostre àmbit, podem fer moltes coses per aconseguir aquest benestar.

Si deixem de mirar cap enfora i ens comencem a mirar a nosaltres mateixos, si deixem d’atorgar culpes i ens acollim per la compassió.

Perquè els infants (els nostres fills, germans, nebots…) siguin feliços, nosaltres també ho hem de ser, també el nostre nen petit que portem a dins i que un dia vam ser, ha de ser feliç. Perquè respectin, perquè estimin, perquè… nosaltres també hem de…

Si no emprenem el camí personal de mirar-nos, acceptar-nos, conèixer-nos, respectar-nos i estimar-nos no podem construir junts un espai ( físic i metafísic) que regali això als nostres fills i filles.

Sento que decidir emprendre aquest camí junts és decidir emprendre el camí de mirar-se, d’escoltar-se i escoltar, de cuidar-nos.

I tot això sense judici. Sense jutjar-nos i sense jutjar als altres.

El judici és present en les notres vides i en els notres dies. Agredeix constantment les relacions entre les persones i en ell el nostre ego troba una disfressa perfecte per amagar-se i culpabilitzar a l’altre del que en realitat està dins nostre.

Al Xerrac creem un espai de no judici on tothom és acollit des de la seva naturalesa i singularitat. Ningú no qualifica les actituds i les accions perquè entenem que tot ve mogut per quelcom intern que l’impulsa. És des d’aquest respecte, des d’aquesta escolta i comprensió que acompanyem als nens i a les nenes.

Però també els adults, entre nosaltres, volem acollir-nos d’aquesta manera, perquè també nosaltres sentim aquest caliu amorós i respectuós que ens faci lliures de mostrar-nos i expressar-nos tal com som.

Així, m’agradaria que entre tots intentem cuidar i protegir aquesta calor humana que ens deixa créixer i compartir, sense judici, intentant parlar en primera persona, des del que un sent i no parlant del que fan i senten els altres o interpretant coses que no són viscudes pel propi cos.

Perquè és tasca de tots crear aquest ambient on puguin conviure tots els sentiments, els desitjos, les diferents maneres de sentir i viure… des d’un compartir intern!