dijous, de febrer 17, 2011
dissabte, de gener 29, 2011
Observar, sentir, permetre.
Es va despertar exaltada. Un dolor bullent al pit la va despertar.
Sentia que no podia respirar, que l’energia del pit l’atrapava i l’ofegava sense que ho pogués impedir. Estava aterrada, en aquell instant se sentia morir.
Atrapada en aquella sensació corporal la nit la bressolava. Ella i el seu dolor, com si allò l’engolís en un espai i un temps desconegut, aturat, simplement aquell moment etern amb el que s’estava fonent. Se sentia immòbil, impotent… com si res no pogués fer: ni plorar, ni respirar, ni sortir corrent… simplement morir-se amb aquell estrangulament intern.
Tot semblava esclatar dins seu, però el moment etern la mantenia allà, desperta, com si l’existència l’acompanyés.
A poc a poc va començar a tossir i amb més intensitat a cridar com si quelcom hagués posseït el seu cos, tenia ganes d’escopir, de vomitar… expulsava rots, baves… qualsevol cosa que li sortia, sense control. El cap li va caure cap a vall, la llengua volia sortir d’aquella boca i del pit sortia una energia que cridava ofegada… se sentia ennuagada per dins, com si molts nusos la volguessin ofegar.
Extasiada es va quedar estesa al terra.
Va despertar-se acalorada amb els rajos de sol d’aquell nou dia, se sentia cansada, una sensació estranya recorria el seu cos. Es notava, ella estava allà. El seu pit ample tenia una presència desconeguda, una lleugeresa sorprenent l’embolcallava.
Va aixecar-se lentamente, reconeixent cada part del seu cos i com si d’un gat es tractés es va anar estirant.
El silenci omplia la seva ment.
De peu ja, va sentir el seu pes físic. Va deixar que la llum del sol banyés el seu cos nu, se sentia nova.
Va tocar-se el pit i va deixar-se notar el dolor que havia estat acumulant, amb compassió i afecte el va acariciar.
La fragilitat i la fermesa la sostenien en un equilibri molt plaent.
I de nou, en una vulnerabilitat i força desconegudes, com si aquella barreja no pogués ser possible, va començar a caminar. Amb un somriure intern, que li sortia des de la panxa, va mullar-se la cara i va deixar que la frescor l’envaís.
Qui sóc?
Ahir, per atzar, vaig visualitzar una escena d’una pel·lícula, de la qual en desconec el nom.
L’escena es donava al menjador d’una família. El tiet, que venia de visita, jugava amb el nen:
“Donde está Paulino?” – deia el tiet mentre el Paulino al darrere li deia: “aquí, aquí!”.
El tiet feia veure que no el veia ni el sentia i, mentre, buscava pels racons de la casa.
Un joc al que possiblement hem jugat tots.
El joc continuava, la resta de la família estava per les seves coses, ningú no prestava atenció al que succeïa. Pel nen era un joc fins que es va començar a angoixar, va començar a plorar dient: “aquí, aquí!!!”, i ja impotent va referir-se a tota la seva família cridant: “es que nadie me ve? Estoy aquí!”, fins que finalmente va explotar i va entrar en shock, va començar a saltar i a tremolar. El tiet seguia el joc i en aquell moment el seu pare se’n va adonar i el va agafar, el tiet encara no se n’havia adonat.
Aleshores tota la família va reaccionar i encara que el contenien el nen no parava de botar, com si li hagués agafat un atac.
I aleshores van posar els anuncis.
En unes jornades de psicomotricitat vaig sentir anomenar aquesta película, en la que es comentava que el shock del nen va ser autèntic, era una escena planificada però en el moment d’interpretació l’angoixa va ser verdadera, estem parlant d’un infant d’uns 5 anys.
No sé quina pel·lícula és i si algú la coneix agrairia que me’n donés el títol.
Em va impressionar molt.
I també em fa reflexionar.
Entenc que ens construïm en la mirada de l’altre, des de que som petits algú va donant significat a les nostres interaccions i a partir d’aquest diàleg anem construint la nostra personalitat i adquirin les nocions sobre el món, nocions que ens donen seguretat. Sense aquesta interacció un nadó moriria.
Som éssers socials i necessitem a l’altre.
En aquest procés d’identificació jo he tingut diverses experiències amb infants, de l’angoixa que els suposa aquests tipus de joc, com el sol fet de dir-los “Tu no ets el Pau, tu et dius Pepitu”, hi ha certa edat en què això no ho poden sostenir, els crea molta angoixa.
És un tema que em toca com a adulta en aquesta necessitat de l’altre, però com?
Com l’altre ens dóna suport, ens ajuda a construir-nos, però com nosaltres també interaccionem amb aquest suport, ens recolzem, en depenem…
Com establim els vincles i com són les nostres relacions?
Quan la relació amb l’altre ens enforteix o ens debilita?
Ens limita o ens possibilita? Com ho vivim nosaltres?
Com ens miren i com mirem…
Aquí us deixo un conte d’en Bucay: Quien eres?
I unes imatges per la reflexió: broma del espejo
Caminant…
divendres, de gener 14, 2011
diumenge, de gener 09, 2011
dimarts, de desembre 21, 2010
dilluns, de desembre 20, 2010
Osho
dilluns, de desembre 06, 2010
Desinformat'!
Ahir vaig passar el dia a casa del meu pare.
I vaig AL·LUCINAR!!!!!
L'emisora: antena3.
Programa: telenotiícies migdia.
Quan jo era petita els telenotícies tenien una façana clara d'informació objectiva, sèria i rigorosa. Ahir vaig descobrir com ja aquests programes es van destapant en el que són: clars mitjans de manipulació social. On no només mostraven successos socials, sinó també anuncis i diverses anècdotes amb un caire més de premsa rosa que de rigorositat informativa.
Despertem a l'alarmant desinformació social a la que ens tenen sotmesos!